Discografia » En Solitari/Que no s'apague la llum (2005)

  1. Si ens queda la cançó (Feliu Ventura)
  2. Aprendre (Lluís Llach)
  3. Lloc 2 (Feliu Ventura)
  4. País petit (Lluís Llach)
  5. Venim del nord, venim del sud (Lluís Llach)
  6. El que diuen els arbres o [Lloc 3] (Feliu Ventura)
  7. Com la pell de la bresquilla (Feliu Ventura)
  8. No abarateixis el somni (Lluís Llach)
  9. Cançó XXI (Feliu Ventura - Borja Penalba)
  10. Que no s'apague la llum (Feliu Ventura - Borja Penalba)
  11. El bandoler (Lluís Llach)
  12. Com el rent (Feliu Ventura)
  13. No sé què sent (Feliu Ventura)

Si ens queda la cançó 

La sal, tota la sal en un cop d'aire suau
tot amerat de mar.

La mar, tota la mar
cap en el darrer blau
que em crida com un far.

No es poden apagar les ones
si ens queda la cançó
per fer-nos poble.
La nostra llengua és el nostre transport.

Quan la teua veu m'acompanya
de poc m'importa el mar
que compartíem.
Has fet un pont amb mots que em fan sentir-te a prop.


Salpar per començar
trobar-nos en un punt
i aprendre a navegar.

El vers que em vas donar
el duc escrit ací
per veure més enllà.

Aprendre

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l'alba.
Aprendre que l'esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n'és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m'ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...

Lloc 2

Tornar al meu carrer
Trobar la mateixa gent
Udolar com un gos perdut
A la porta de casa.

Entrar al mateix bar
Seure, on soliem, junts.
I, entre converses de fum,
la cervesa de sempre.

Em queixe però sé
Que no ho vull diferent.


Tornar a la meua ciutat
Deixar l’estació de trens
Visitar l’antic hospital
I la plaça Sant Jaume.

Pujar al Bellveret
Passejar Albereda avall
Beure a la Font del Lleó
A prop d’on vaig nàixer.

Passejar pels menuts carrers
De la Xàtiva que més vull
Emblanquinats i amb balcons
Forjats amb els segles.

Voldria tornar a obrir
La finestra que duc al pit
Deixar entrar els sons
D’una música lenta.

Tornar, tornar a la, tornar a la mà, tornar a la mateixa.
Tornar, tornar a la, tornar a la mà, tornar a la mateixa mà.

País petit

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen poc,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a adormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.

Venim del nord, venim del sud

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no creiem en les fronteres
si darrera hi ha un company
amb les seves mans esteses
a un pervindre alliberat.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no ens mena cap bandera
que no es digui llibertat,
la llibertat de vida plena
que és llibertat dels meus companys.
I volem ser per caminar
i caminar per poder ser.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
i no sabem himnes triomfals
ni marcar el pas del vencedor,
que si la lluita és sagnant
serà amb vergonya de la sang.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

Venim del nord,
venim del sud,
de terra endins,
de mar enllà,
seran inútils les cadenes
d'un poder sempre esclavitzant,
quan és la vida mateixa
que ens obliga a cada pas.
I caminem per poder ser
i volem ser per caminar.

El que diuen els arbres (o Lloc 3)

Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
"tu vens d'ací, no pots canviar això".
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure'm als muscles
i esclatà la meua ment.
"jo sóc d'ací, no puc canviar això".
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
es farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent!

Com la pell de la bresquilla

Com la pell de la bresquilla,
que arriba ara per Sant Joan
-quan s'acurten les nits-
dóna'm la boca;
em beus des de l'abisme
i a penes pots somriure.

Arran de la ferida
et parle de demà,
i t'explique amb els dits
que sempre em torna
un gran desig de viure't
que a penes puc descriure.

A voltes ets la dida
i a voltes la destral
que veu tots els envits
d'aquesta aposta,
sense que ningú et dicte
com és com has de viure. 

No abarateixis el somni

No abarateixis el somni,
res més que això tinc per dir-te, si vols.
No abarateixis el somni,
que és com l'estel que hi ha al fons del camí.

Si cal, refarem tots els signes
d'un present tan difícil i esquerp,
però no abarateixis el teu somni mai més.

Que ens han fet preu per viure
i el viure a voltes té el preu de dir prou.
Prou de renúncies mediocres
que no ens permeten la història dempeus.

Si cal, conviurem la misèria,
però ha de ser sense engany, dignament,
prou d'amenaces innobles
amb la fam i el tronar dels canons.

No abarateixis el somni,
el teu estel que hi ha al fons del camí,
no abarateixis el somni
o et donaràs per menyspreu tu mateix.

Cançó XXI

De les fonts on he begut
ve la saliva que em creix
i m'esclata entre les dents.
Assegut amb els dits freds
però amb l'ànima batent.
No entén una altra forma de cançó
que la que arrela al seu entorn,
i floreix en el futur com una eina
per a afermar el bastiment,
des d'on construiran el món
els pobles lliures.
"Sense pensar en cap altra posteritat".

De la llengua que he rebut
ve la paraula i el fet
quan conjugue el verb cantar:
Quan cantar és menys que això
s'ennuega la raó.
No entén una altra forma de cançó
que la que parla pels qui no
tenen veu, mitjans, ni força per a seguir lluitant
contra una història imposada, i la globalització
de la injustícia.
"Sense pensar en cap altra posteritat".

Que no s'apague la llum

El que ens queda per fer
ho hem de fer entre els dos
amb la unitat de paraules i acords.

Que no s'apague la llum
que no vacil·le mai més
construïm un país de llums enceses.

Que no càpia més llum
i que peten els ploms
il·luminant la nit amb l'esperança.

Oblidem el passat
no pensem el futur
i deixem que el demà comence ara.

No podré mirar als ulls
als infants del meu lloc
si sé que no vaig fer el que calia.

És humil el meu cant
però hi ha moltes veus
que reclamen a crits que les escolten.

Vivim, vivim somniant
empeny fins que algun dia siga realitat.

El bandoler

Era el segle XIX,
amb el nom d'en Joan Serra
es coneix un bandoler
per tothom en "La Pera".

Li agradava la sang,
i el xiprer encara recorda
tots els crits que allà han pregat:
"pietat, pietat".

No em mateu,
que tinc dos fills i una esposa,
us daré tot mon diner,
però no em claveu eixa daga.
No em mateu,
us demano per ma mare!
—Reseu l'últim "Crec en Déu".
—Pietat, pietat.


L'endemà de bon matí,
davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant
i a dos ciris encén la flama.

Però altre cop surt del bosc
un gemec que el vent escampa
i el botxí no escoltarà:
"pietat, pietat".

Però, Joan Serra,
avui t'ha mancat la sort,
dos soldats t'han pres ben fort
i ara estàs entre barrots.

L'endemà de bon matí
veu la forca preparada,
en "La Pera" dóna un crit,
és l'última pregària.

Quan jo sigui ben mort
i penjat de l'alta forca
i defalleixi mon cor
i m'aneu a posar a la fossa,
que algú resi una pregària
davant la Verge del Carme
i que dos ciris tinguin flama.

Ningú no ho va fer...

Com el rent

Abans com el rent creixia la casa
la vida llaurada i el sol en els ulls
l'hivern a la llar sacsava la brasa
l'estiu a la plaça, l'amor de reüll.

Passat el temps amb la vista cansada,
la vida corcada i el cor en un puny
els dies de sembra, ferment de l'albada,
en una bufada s'envolen ben lluny.

Les expropiacions de la rodalia
volen l'alqueria i no es parla més
quan vinga el buldòzer amb la policia
asfalten el dia monstres de ciment.

Arriba sentència, és ordre de jutge
els amos del greuge: especuladors
açò no és Rammalah ni eres maputxe
ciutat de les ciències, ciutat de la pols.

No sé què sent

No sé què sent
ací assegut encara
esperant-te amb l'anhel dels nous
he imaginat
la teua pell completa
com un mapa estès sobre el meu mar.

No hi ha demà si no ets amb mi
acaronant-me, potser besant-me
i tot a plena llum.


L'última ràtzia
ens va donar la flama
per encendre torxes al camí
sempre present
et tinc en els meus llavis
que tu escoltes com la teua veu.

He imaginat. Sempre present. Et vull amb mi.

En els papers
els necis t'intoxiquen
i t'amaguen, no en volen saber res.
Et vull amb mi,
la teua pell completa,
com un somni. Vine Llibertat!

Acaronant-me, i tot a plena llum.
Potser besant-me i tot a plena llum.
I tot a plena llum.